31 de desembre de 2016

落窪物語 -33-

Ochikubo Monogatari

– Història d'Ochikubo

– (Obra anònima del segle X)


La versió digital d'aquesta obra és diferent de la que he emprat per a la meva traducció. Això no obstant, les diferències no alteren la interpretació del text. No n'he trobat cap altra de disponible.




 少将の君の母北の方、「二条殿に人据ゑたりと聞くは、まことか。さらば、中納言には、よかなりとは宣ふか。」少将「御消息聞えてと思うたまへしかど、人も住みたまはぬうちに、ただしばしと思うたまへてなむ。問はせたまへ。中納言は、中にもさ言ふと聞きはべりしかば。をのこは、一人にてやは侍る。うち語らひて侍れかし」と笑ひたまへば、北の方「いで、あな憎。人あまた持たるは嘆き負ふなり、身も苦しげなり。な物したまひそ。その据ゑたまへらむに思しつかば、さてやみたまひね。今とぶらひきこえむ」とて、のちは、をかしき物奉りたまひて、聞えかはしたまふ。「この人、よげに物したまふめり。御文書き、手つき、いとをかしかめり。誰がむすめぞ。これにて定まりたまひね。女子持たれば、人の思さむことも、いとほしう、心苦しうなむおぼゆる」と、少将に申したまへば、ほほゑみたまひて、「これも、よも忘れはべらじ。またもゆかしうはべり」と申したまへば、「いかでか。かしからず。さらに思ひきこゆまじき御心なめり」と笑ひたまふ。御心なむ、いとよく、かたりも美しうおはしましける。
 かくて、月立ちて、「あさてなむ。さは知りたまへりや」と、いとほしく思したれば、「かくなむ」と申せば、「よかなり。参らむ」と、いらへたまひて、心の内には、いとをかし。思しけるやう、北の方の御叔父にて、世の中にひがみ痴れたる者に思はれて、治部卿なる、交らふこともなき人の太郎、兵部の少輔といふ人ありけり。少将おはして、「少輔はここにか」と宣へば、「曹司の方に侍らむ。人笑ふとて、え出で立ちもしはべらず。君達御顧みありて、これ交らひつけさせたまへ。おのれも、しか侍りにき。笑ひ立てられたるほどだに過ぎぬれば、宮仕へしつきぬるものなり」と申せば、少将、うち笑ひて、「いかが、ようなしはべらむ」とて、曹司におはして見たまへば、まだ臥したまへり。また痴れがましうをかしうて、「やや、起きたまへ。聞ゆべきことありてなむ、まうでき」と宣へば、足手あはせて、いとよく伸び伸びして、からうじて起き出で、手洗ひゐたり。少将 「などかかしこにも更におはせぬ」この給えば、少輔のいらへ、「人のほほと笑へば、恥ずかしうて」といへば、「うとき所ならばこそ、恥づかしからめ」とて、「君は、妻はなどて今まで持たまへらぬぞ。やまめ臥ししては、いと苦しきものを」と宣へば、少輔のいらへは、「あはする人なきうちに、ひとり臥してはべるも、さらに苦しくも侍らず」と言へば、少将「さは、苦しからずとて、妻も設けでやみたまひなむや」。少輔「あはする人や侍るとて、いとよき人あり」と宣へば、さすがに笑みたる顔、色は雪の白さにて、首いと長うて、顔つき、ただ駒のやうに、鼻のいららぎたること限りなし。いうといななきて、引き離れて往ぬべき顔したり。向ひゐたらむ人は、げに笑はでは、えあるまじ。「いとうれしきことに侍るなり。誰がむすめぞ」と言へば、少将「源中納言の四の君なり。まろにあはせむといえど、え思ひ捨つまじき人の侍れば、君にゆずり聞こえんと思ひて、あさてとなむ定めたる。用意したまへ」。少輔のいらへ、「本意なしとて、笑ひもこそすれ」と言へけれど、つれなくて、 少将, 笑ふがあるまじき事と思ひけるこそあはれにをかしけれど、つれなくて,「よも笑はじ。宣はむやうは、『おのれなむ、忍びてこの秋より通ふを、少将取りたまふと聞きて、おのれに離れぬ人なれば、かうかうなり、いかで得たまふぞ、と怨みしかば、いとことわりなり、さらば不用にこそは、かの親達知りたまはねば、まろならぬ人も取りたまひてむも、をこなり、このたび、あらはれたまひね、と言ひしかばなむ』と、いらへたまへ。さらばなでふことか言はむ。よも笑はじ。さておはし通ひなば、人も覚えありて思ひなむ」と言へば、「さらなり」と、うなづき居たり。「さらば、あさて、夜うちふかしておせ」と言ひ置きたまひて、出でたまひぬ。女いかが思はむと思へども、まさりて憎しと思しおきてければなりけり。
 二条におはしたれば、雪の降るを見出だして、火桶に押しかかりて、灰まさぐりて居たまへる、居とをかしければ、向ひ居たまへるに、
    はかなくて消えなましかば思ふとも
と書くを、あはれに見たまふ。まことにと思して、男君、
    いはでをこひに身はこがれまし
とて、やがて、また男君、
    埋火のいきてうれしと思ふにはわがふところにいだきてぞ寝る
とて、かきいだきて臥したまひぬ。女君「いとをかしきことなり」とて笑ひたまふ。


La mare del Shôshô, la Kita no Kata del Taishô, li digué:

– És cert açò que he sentit de què tens una dona a la residència de Nijô? Si és així, per què has donat ton consentiment al Chûnagon?
– Pensava dir-vos-ho; com no sóc casat volia restar així una mica més. Si preguntéssiu sabríeu que el Chûnagon sempre ho ha consentit açò. Quin home té només una dona? I desitjo que elles dues s'entenguin bé – contestà tot somrient.
– Quina estupidesa! Moltes dones, neguits del cert. I tu en patiràs. No ho facis açò! Si aquesta dona que tens a Nijô et plau, deixa l'altra. Presentment visitaré la dama a Nijô.

Poc després envià esplèndids regals a Ochikubo i es bescanviaren lletres.

– La dama de Nijô és de molt bon fer. Escriu molt bé, amb bona mà. Qui és? No la deixis perdre. Com a mare que sóc, tinc les noies en molta consideració, i sentiria molt que tu no en tinguessis.

El Shôshô somrigué.

– Mai no oblidaré la dama de Nijô, mes també vull l'altra.
– Què dius? Açò es vergonyós. No entenc què hi tens al cor.

I es posà a riure. Era una dona de bon cor i molta bellesa.

Arribà la dotzena lluna.

– És demà passat. Ja ho saps, no?

Preguntà la mare del Shôshô com si pensés amb pena en la dama de Nijô.

– Sí, hi aniré – contestà ell, tot divertit de sa pensada.

Sa mare tenia un oncle que hom marginava per considerar-lo un excèntric. Era cap del departament d'afers civils, Jibu no Kyô. Son fill gran, que no es relacionava amb ningú, era adjunt al departament d'afers militars, Hyôbu no Shôyû. El Shôshô anà a veure'l i preguntà a son oncle si hi era :

– És a sa cambra. Com tothom es riu d'ell no surt d'allà. Et prego l'ajudis i que es relacioni amb la gent. Jo he estat com ell. Quan un es sobreposa al fet de què la gent se'n rigui de tu llavors pots continuar amb ton treball.

El Shôshô rigué.

– Com no podria ajudar-lo?

Quan entrà a la cambra veié que era encara al llit. Era ridícul i divertit alhora.

– Vinga, lleva't! He vingut a parlar amb tu.

El Shôyû féu una bona estirada de cames i braços, i llevant-se amb penes i treballs anà a rentar-se les mans.

– Com és que encara no has vingut a veure'm? - preguntà el Shôshô.
– Que la gent es rigui de mi em fa vergonya.
– Potser t'avergonyeixen a altres llocs. Encara no tens muller, no? És molt trist jeure sol.
– Si no tens ningú que et faci de mitjancer no és pas tant trist anar sol al llit.
– Bé, encara que no sigui trist, restaries així, sens muller?
– Espero que algú faci de mitjancer.
– Jo ho faré. Hi ha una dona molt adient.

Un somriure aparegué en son rostre blanc com la neu, un coll ben llarg, unes faccions ben bé de cavall renillant a punt de galopar, un nas torçat cap amunt.... algú assegut davant seu no podria sinó riure.

– Sóc content! Qui és ella?
– La quarta filla del Chûnagon Minamoto. S'havia parlat de casar-la amb mi, mes estimo algú de qui no vull separar-me, i penso doncs deixar-te-la a tu. El casori és per demà passat. Així que prepara't.
– No sóc l'escollit d'ella, es riurà de mi.

El Shôshô senti pena al pensar que qui no es riuria d'ell, emperò, féu com si res.

– Ella no ho faria pas. Tu digues que des de la tardor que us veieu en secret, que quan t'assabentares de que es casaria amb mi, tu, com a familiar meu, m'explicares l'afer, i que no podia ésser, tot ressentit. Llavors jo t'he donat la raó i he dit que no m'hi casaria i que com tampoc ses pares no ho sabien m'havien escollit a mi, i que era el moment de fer-ho saber. Tu digues açò, què podrien dir ells? No es riuran pas de tu. Llavors, quan la visitis ella serà en amor per tu.

El Shôyû hi fou d'acord.

– Bé, doncs ves-hi demà al vespre.

I marxà. Quan pensà en la quarta damisel·la es sentí compungit, emperò, més fort era son odi vers la Kita no Kata.

Quan arribà a Nijô, Ochikubo mirava com nevava inclinada sobre un braser tot remenant les cendres. Estava preciosa. El Shôshô s'assegué davant d'ella.

---Si jo d'aquest món hagués desaparegut llavors mon amor.....

Composà Ochikubo i ell ho llegí commòs. Compartint son sentiment el Shôshô acabà el poema :

---......en cendra amagada mon cos tot cremaria.

I tot seguit ell féu :

--Feliç seria de veure que vos viviu en cendra ardent i presa en mes braços jauríem tots dos plegats.

I s'allitaren abraçats.

– Açò seria molt perillós......

Digué ella tot somrient.

o0o