22 d’octubre de 2016




– 落窪物語 -31-

Ochikubo Monogatari

– Història d'Ochikubo

– (Obra anònima del segle X)

La versió digital d'aquesta obra és diferent de la que he emprat per a la meva traducció. Això no obstant, les diferències no alteren la interpretació del text. No n'he trobat cap altra de disponible.



 明けぬれば、帯刀、急ぎ参りぬ。少将「いかが言ひつる」と宣へば、「しかじかなむ、あこきが言ひし」と申すに、典薬の助のことを、あさまし、ねたし、げにいかにわびしからむ、と思ひやるも、いとあはれなり。「ここには、しばし住まじ。二条の殿に住まむ。行きて格子上げさせよ。清めせよ」とて、帯刀遣はしつ。胸うち騒ぎて、うれしきこと限りなし。
 あこき、人知れず心ち騒ぎて、せむやうを構へ歩く。午の時ばかりに、車二つ三つ、三、四の君、われやなど乗りて出でたまふ騒ぎにあはせ、北の方、典薬がもとに鍵持ちて乗りたまひぬることを、いみじく憎しと、あこき思ふ。おとども、婿出だし立てて、ゆかしがりて、出でたまひぬ。皆ののしりて、ささとして出でたまふすなはち、あこき告げに走らせやりたれば、少将、心ちたがひて、例乗りたまふ車にはあらぬに、朽葉の下簾かけて、をのこども多くて、おはしぬ。帯刀、馬にて先立ちて、おこせたまへり。中納言殿には、婿の御供に、おとど、北の方の御供人、ひとかたにをのこども分ち参りて、人もなし。御門にしばし立ちて、帯刀、隠れより入りて、「御車あり。いづくにか寄せむ」と言へば、「ただ、この北面に寄せよ」と言ふ。引き入れて寄するを、からうじてこのをのこ一人出で来て、「あらず。御達の参りたまふぞ」と言ひて、ただ寄せに寄す。御達のとまりたりけるも、皆下におりて、人もなきほどなり。あこき「早うおりたまへ」と言へば、少将おり走りたまふ。部屋には鎖しさしたり。これにぞ籠りけると見るに、胸つぶれて、いみじ。はひ寄りて、鎖ひねり見たまふに、さらに動かねば、帯刀を呼び入れたまひて、うちたてを二人してうち放ちて、遣戸の戸を引き放ちつれば、帯刀は出でぬ。いともらうたげににて居るを、あはれにて、かき抱きて、車に乗りたまひぬ。「あこきも乗れ」と宣ふに、かの典薬が近々しくやありけむと、北の方思ひたまはむ、ねたういみじうて、かのおこせたりし文、ニたびながら、おし巻きて、ふと見つくべく置きて、御櫛の箱ひきさげて乗りぬれば、をかしげにて、飛ぶやうにして出でたまひぬ。誰も誰も、いとうれし。門だに引き出でてければ、をのこども多くて、二条殿におはしぬ。
 人もなければ、いと心安しとて、おろしたてまつりたまひて、臥したまひぬ。日ごろのことども、かたみに聞えたまひて、泣きみ笑ひみしたまふ。かのひりかけのことをぞ、いみじく笑ひたまひける。「不覚なりける御懸想人かな。北の方、いかにあさましと思ひたまはむ」と、うち解けて、言ひ臥したまへり。帯刀、あこきと臥して、今は思ふこともなきよしを言ふ。暮れぬれば、御台参りなどして、帯刀あるじだちて、しありく。
 かの殿には、物見たまひて、御車よりおりたまふままに見たまへば、部屋の戸うち倒して、うちたても、うち散らしければ、誰も誰も驚き惑ひて見れば、部屋には人もなし。いとあさましく、「こはいかにしつることぞ」と、騒ぎ満ちてののしる。「この家には、むげに人はなかりつるか。かく寝る所まで入り立ちて、打ちわり引き放ちつらむを、とがめざりつらむは」と、腹立ちて、「誰かとまりたりつらむ」と尋ねののしる。北の方、いはむ方なき心ちして、ねたくいみじきこと限りなし。あこきを尋ね求むれど、いづくにかあらむ。落窪をあけて見たまへば、ありと見し几帳、屏風、一つもなし。北の方「あこきといふ盗人の、かく人もなき折を見つけて、したるなり。やがて追ひうたむと思ひしものを、使ひよしと宣ひて、かく負けぬること」と、「心肝もなく、相思ひたてまつらざりしものを、強ひて使ひたまひて」と、三の君を、いみじく申したまふ。おとど、とまりたりけるをのこ一人尋ね出でて問ひたまへば、「さらに知りはべらず。ただいと清げなる網代車の、下簾かけたりし、出でさせたまひてすなはち入りまうで来て、ふと出でじ。」と申す。「ただそれにこそあなれ。女はえさは打ち破りて出じ。をのこのしたるなめり。何ばかりの者なれば、かくわが家を、あかひる入り立ちて、かくして出でぬらむ」と、ねたがり惑ひたまへど、かひもなし。
 北の方、この置きたる文を見たまひて、まだ寝ざりけりと思ふに、ねたさまさりて、典薬を呼び据ゑたまひて、「かうかうして逃げにけり。ぬしにあづけしかひもなく、かく逃したまへる。近々しくは物したまはざりけるか」と宣ひて、「置きたるそこの文ども見れば」と言へば、典薬がいらへ「いとわりなき仰せなりや。その胸病みたまひし夜は、いみじう惑ひて、御あたりにも寄せたまはず、あこきも、つと添ひて、『御忌日なり。今宵過ぎして』と、正身も宣ひて、いみじく惑ひたまひしかば、やをらただ寄り臥しにき。のちの夜、責めそさむと思ひて、まうで来てあくるに、内ざしにして、さらにあけぬを、板の上に夜中まで立ち居、ありはべりしほどに、風引きて、腹ごほごほと申ししを、一ニ度は聞過ぐして、なほ執念くあけむとしはべりしほどに、乱れがはしきことの出でまうで来にしかば、物もおぼえで、まづまかり出でて、し包みたりし物を洗ひしほどに、夜は明けにけり。翁の怠りならず」と述べ申して居たるに、腹立ち叱りながら、笑はれぬ。まして、ほの聞く若き人は、死に返り笑ふ。「いでや。よしよし。立ちたまひぬ。いとかひなく、ねたし。異人にこそあづべくかりけれ」と宣ふに、典薬、腹立ちて、「わりなきこと宣ふ。心には、いかでいかでと思へど、老いのつたなかりけることは、あやまちやすくて、ふとひちかけらるるをば、いかがせむ。翁なればこそ、あけむあけむとはせしか」と、腹立ち言ひて、立ちて行けば、いとど人笑ひ死ぬべし。
 童なる子の言ふやう、「すべて上の悪しくしたまへるぞ。何しに、部屋に籠めたまひて、かくをかなる者にあはせむとしたまひしぞ。いかにわびしく思しけむ。御むすめども多く、まろらも行くとも、先侍れば、いきあひ来あひ、聞こえ触るる事もこそあれ、いみじき事なりや。とおよずけいへば、北の方、「すやつはいつち行くとも,よくありなむや。今逢ふとも、、われらが子ども、いかがせむ」と、いらへたまふ。をのこ三人ぞ持たまへりける。太郎は越前の守にて国に、二郎は法師、三郎ぞこの童なりける。かく言ひ騒げど、かひなければ、皆臥しぬ。


Quan es féu clar Tachihaki s'apressà a sortir.

El Shôshô li preguntà :

– Què hi diu?

Tachihaki li explicà allò que havia dit Akogi. L'afer amb el Tenyaku no Suke el trobà miserable i es sentí gelós mentre s'imaginava el sofriment d'Ochikubo. Digué a Tachihaki.

– No continuaré vivint ací. Ho faré a la residència de Nijô. Obre les ventalles i fes neteja.

Era excitat i molt content.

Akogi disimulava tota son agitació mentre preparava la manera de rescatar-la. Cap a l'hora del cavall (44) la segona i la primera dama pujaren als carruatges amb la Kita no Kata i sortiren amb molt d'enrenou. Abans, emperò, la Kita no Kata envià un missatger al Tenyaku per demanar-li la clau.

– És perillós ara que hi entri algú mentre som fora i l'obri.

I marxà amb la clau.

Akogi es sentí frustrada. També el Chûnagon hi anà per veure son gendre a la desfilada. Una vegada hom sortí amb molt desori Akogi envià un missatger al Shôshô, el qual sortí molt excitat amb un carruatge diferent de l'habitual, amb unes cortinetes vermelloses i grogues rere les persianes de bambú, acompanyat de molts homes, Tachihaki anava al capdavant a cavall. Els homes de la residència del Chûnagon havien sortit tots escortant els grups del gendre, del Chûnagon i de la Kita no Kata. No hi restava ningú.

El carruatge era a l'entrada principal mentre Tachihaki entrava per la porta del darrera.

– El carruatge és ací. On el posem? - preguntà a Akogi
– Apropeu-lo a la cara nord.

Tot just quan entraven aparegué un home de la casa.

– Què és aquest carruatge? Tothom ha sortit ja.
– Res, és per a les dames de companyia.

Respongué Tachihaki mentre feia entrar el carruatge.

Les dames que havien restat a la casa eren totes en llurs cambres i no es veia ningú.

Akogi els apressà i el Shôshô baixà del carruatge. La cambra on era Ochikubo era tancada amb el cadenat. Li féu mal el cor quan veié on era reclosa. S'hi acostà i intentà forçà el cadenat, mes no es bellugà. Cridà Tachihaki i entre els dos desmuntaren la porta, llavors Tachihaki es retirà. Quan el Shôshô veié Ochikubo allà dintre sentí molta pena. La prengué en ses braços i la portà al carruatge. Cridà Akogi :

– Akogi, puja tu també.

Akogi no volia que la Kita no Kata pensés que el Tenyaku havia intimat amb Ochikubo i deixà a la vista les dues lletres que havia havia lliurat a la damisel·la perquè ella les pogués veure. Agafà la capsa de les pintes i satisfeta sortiren volant, tots molt contents. Travessaren l'entrada principal amb el nombrós seguici i arribaren a la residència de Nijô. Com no hi havia ningú eren desensiats. Baixaren del carruatge i s'allitaren. S'explicaren tot el que havia succeït aquells jorns i ploraren i rigueren. Quan s'arriba al moment en què el Tenyaku es féu de ventre a sobre tots dos esclataren de riure.

– Quin desastre per a un festejador! Quan ho sàpiga la Kita no Kata es sentirà ben humiliada.

I allitats xerraren a plaer. Tachihaki i Akogi eren també allitats i es digueren que ara ja res no els amoïnava.

Cap al vespre es serví el sopar i Tachihaki anà amunt i avall amb posat d'amo.

La gent de la residència del Chûnagon tornà després d'assistir a la desfilada. Quan veieren la porta de la cambra desmuntada, tirada a terra i que allà dintre no hi havia ningú hom fou astorat. Era indignant, alguna cosa terrible havia passat, i hi hagué molt rebombori.

– És que no hi havia prou gent a la casa que han pogut entrar fins a la cambra, desmuntar i treure la porta de lloc? Qui és el culpable? - cridà el Chûnagon enfurismat.

La Kita no Kata no podia ni parlar de tan mortificada que era. Cercà Akogi per a qüestionar-la, mes no era enlloc. Mirà per la cambra d'Ochikubo. La cortina i el paravent tampoc no hi eren.

– És Akogi la lladre! Ha aprofitat que no hi havia ningú per a fer-ho.

La Kita no Kata era rabiosa amb la tercera dama.

– L'hauria d'haver fet fora tan punt ho pensí, emperò, tu digueres que era una bona serventa, i així ens ho ha pagat! És una pèrfida sens cap mena de lleialtat, i si t'ha servit ho ha fet a contracor!

El Chûnagon interrogà l'home que havia restat a la casa.

– No en sé res d'açò jo. Ha aparegut un preciós carruatge de vímet amb persianes de bambú després de vostra sortida, i ha marxat tot seguit.
– Doncs, ha d'ésser així. Una dona no podria pas trencar la porta d'aquesta manera, açò ho ha fet un home. Qui ha pogut entrar a casa meva a ple sol i fer aital cosa?

Era molt enutjat, mes ja no hi havia res a fer.

La Kita no Kata llegí les lletres que Akogi havia deixat i fou encara més enfurismada perquè res no havia passat entre el Tenyaku i Ochikubo. Féu cridar al Tenyaku.

– Doncs, ella s'ha escapat. Ha estat ben inútil que la deixés al vostre càrrec. Tot endebades. No tinguéreu cap mena d'intimitat? Segons aquestes lletres no n'hi hagué pas.
– Em blasmeu injustament! El vespre que ella tingué mal al pit patia molt i no em deixà acostar-m'hi. A més, Akogi era allà, i em digué que era un jorn malastruc i que havia de deixar passar aquella nit. La damisel·la també ho digué, i com es trobava tan malament només poguí jeure quiet a son costat. Decidí doncs, servir-la la nit següent, mes quan hi aní la porta era tancada per dintre i no s'obrí. Passí la nit sobre l'enfustat de la galeria, i mentre esperava que obrís la porta agafí fred i el ventre em començà rondinejar. Al començament no hi fiu cas, mes quan intentí de tornar a obrir la porta se'm revoltà tot i m'adoní que m'havia fet de ventre a sobre. Primer de tot havia de rentar-me la roba emporcada i així passà la nit. No és culpa d'aquest vell.

La Kita no Kata el renyà tota empipada i alhora rigué. Les joves dames de companyia que ho sentiren es morien de riure.

– Està bé, està bé. Podeu anar-vos-en. No sabeu com us detesto. L'hauria d'haver deixat en mans d'algú altre.
– Açò és injust. açò ho volia amb tot mon cor, mes ha passat perquè sóc vell. Per un malencert ridícul em fiu de ventre a sobre tot de sobte, fou inevitable. Aquest vell provà d'obrir la porta com fos.

I se n'anà ben enfadat mentre totes es morien de riure.

El tercer fill digué expressant-se com un adult:

– Tot és degut a vostre mal tracte. Per què l' havíeu de tancar en aquella cambra i maridar-la a algú tan estúpid? Quant ha hagut de patir! De segur que tots nosaltres ens la trobarem més tard o més d'hora, i llavors serà molt malestant!
– Sigui com sigui, a aquesta no li aniran bé les coses. Si ens la trobem què ens podria fer?

Tenien tres fills. El gran era governador de la província d'Echizen, el segon era monjo i el tercer era encara infant. Com totes aquestes enraonies no anaven enlloc hom anà a dormir.

- - - - - -


44 – Uma no toki (午の時) : migdia.

o0o