2 d’abril de 2016


落窪物語 -25-
Ochikubo Monogatari

Història d'Ochikubo
(Obra anònima del segle X)

La versió digital d'aquesta obra és diferent de la que he emprat per a la meva traducció. Això no obstant, les diferències no alteren la interpretació del text. No n'he trobat cap altra de disponible.




 あこき、思へど思へど尽きもせず。部屋に籠りたまへる君、ただ物もおぼえたまはず。あこき、はた思ひ寄らぬことなく嘆く。御台をだに参らで籠めたてまつる、をこのやつは、よも参らせじ、さばかりらいたげなりつる御さまを、引き出でたてまつりつるほどのけしき思ひ出づるに、いみじく悲し。わが身ただ今、人と等しくてもがな、報いせむ、と思ふも胸はしる。
君や、夜さりおはせむとすらむ。いかに思ほさむずらむ。事しも亡くなりたらむ人を言はむやうに、ゆゆしう悲しうて、起き臥し泣き焦らるれば、使ふ人も安からず見る。
 女君は、ほど経るままに、物くさき部屋に臥して、死なば少将にまたもの言はずなりなむこと、長くのみ言ひ契りしものを、と、いと悲しく、昨夜物ひかへたりしのみ思ひ出でられて、あはれなれば、いかなる罪を作りて、かかる目を見るらむ、継母の憎むは例のことに人も語るたぐひありて聞く、おとどの御心さへかかるを、いといみじう思ふ。
 かの少将聞きて、まばゆく、いかに女君の思すらむ、とてもかくてもわれ故にかかることを見たまふことと、限りなく嘆く。「人間によりて、かくなむとも聞えよ」とて、「いつしかと参り来たる折、あさましとは世の常に、夢のやうなることどもを承るに、物もおぼえでなむ。いかなる心ちしたまふらむと、思ひやりきこゆるも、思すらむにまさりてなむ。対面は、いかでかあらむとすると、いとわびしくなむ」と宣へり。
 あこき、鳴る衣どもを脱ぎ置きて、袴引き上げて、下廂よりめぐりて行く。人も寝静まりにければ、「やや」と、みそかに、寄りて、打ち叩く。音もしたまはず。「御殿ごもりにけるか。あこきにはべる」と言ふ、ほのかに聞ゆれば、君やをら寄りて、「いかに来たるぞ」と泣く泣く、「いみじうこそあれ。いかにることにて、かくはしたまふにかあらむ」とも言ひやりたまはで、泣きたまへば、あこき泣く泣く、「今朝より、この部屋のあたりを駆けづりはべれど、えなむさぶらはざりつれば。いみじくもさぶらひつるものかな。しかじかのこと、言ひ出でたるなるなりけり」と申せば、いとど泣きまさりたまふ。「少将の君おはしたり。かくなむと聞かせたまひて、ただ泣きたまふ。かうかうなむ侍りつる」と申せば、いとあはれと思して、「さらに物もおぼえぬほどにて、え聞えず。対面は、
消えかへりあるにもあらぬわが身にて君をまた見むことかたきかな
と聞えよ。臭き物どもの並びゐたる、いみじうみだりがんはしく苦しうてなむ。生きたれば、かかる目も見るなりけり」とて、泣きたまふとは世の常なりけり。あこきが心ちも、ただ思ひやるべし。人や驚かむと、みそかに帰りぬ。
 聞ゆれば、少将、いと悲しく思ひまさりて、いといたう泣かるれば、直衣の袖を顔に押しあてて居たまへれば、あこき、いみじと思ふ。しばしためらひて、「なほ今一たび聞えよ。あが君や、さらにえ聞えぬものになむ。
あふことのかたくなりぬと聞く宵はあさを待つべき心こそせね
かうは思ひ聞えじ」宣へば、また参る。道にて、心にもあらず物の鳴りければ、北の方、ふと驚きて、「この部屋の方に物の足音のするは、なぞ」と言へば、あこき泣く泣く、「疾くまかりなむ」と申せば、女君、「ここにも、
みじかしと人の心をうたがひしわが心こそまづは消えけれ」
と宣ふも、え聞あへず。「しかじか、驚きて宣ふめれば、よろづもえ承らずなりぬ」と言へば、少将、ただ今もはひ入りて、北の方を打ち殺さばやと思ふ。
 誰も嘆き明して、明けぬれば、出でたまふとて、「いで、率て出でたてまつらむ折を告げよ。いかに苦しう思すらむ」と、おろかならず言ひ置きて、出でたまひぬ。帯刀、かくまばゆきことを、おとども聞きたまふらむに、ここにあらむことも便なければ、御車の後に乗りて往ぬ。


Akogi només feia que sentir-se molt consirosa. Ochikubo, reclosa en aquella cambra, tenia la ment en blanc. Només de pensar en ella Akogi es desfeia en llàgrimes. Sens donar-li de menjar, reclosa allà, “A cap criat no se li ocorrerà d'anar-hi” pensà mentre recordava afligida l'escena de la Kita no Kata estirant d'Ochikubo. Si tingués el poder d'ells com se'n venjaria, i només de pensar-hi li venien palpitacions. Què en pensaria el Shôshô quan vingués al vespre? Era tan abatuda com si hagués perdut algú estimat. Com no parava de plorar, Tsuya, la minyoneta, se la mirava neguitosa.

Ochikubo era encara estirada al terra de la cambra empudegada. Es moriria si no podia tornar a veure el Shôshô, després de llurs promeses eternes, allò la desconsolava. Al pensar en son imatge ajudant-la aquell vespre s'entristí encara més. Quin pecat havia comès en una vida anterior per a haver de patir d'aquella manera? Havia sentit que hom deia que era natural la crueltat d'una Kita no Kata, mes àdhuc son propi pare! Era angoixada.

Quan el Shôshô ho sabé es sentí defallir. Se n'adonà amb pena infinita que ell era la causa d'allò que li passava a Ochikubo.

- Quan no hi hagi ningú, doneu-li aquest missatge, “Quan he vingut de pressa per a veure-us, se m'ha dit de vostre lamentable estat com si fos la cosa més normal del món. És com un somni de tan irreal que és, no puc ni imaginar-me com us sentireu, pensar-ho m'afligeix. Com ho puc fer per a veure-us? Em sento molt malament”.

Akogi es llevà el vestit que cruixia, s'alçà el “hakama” i passà pel passadís interior. Com hom dormia féu un truc suau a la porta.

- Eh!

No sentí cap moviment.

- Que dormiu? Sóc Akogi.

Ochikubo sentí sa veu somorta i s'acostà a la porta en silenci, plorosa.

- Com has vingut? És terrible! Què he fet per a merèixer açò?

Akogi també plorava.

- Des del matí que sóc al voltant d'aquesta cambra, mes endebades. Açò és indignant!

I quan li explicà tot allò que havia passat Ochikubo esclatà amb més plors.

- Ha vingut el senyor Shôshô. Quan li ho he explicat tot s'ha posat a plorar. Us porto un missatge seu.

Ochikubo el trobà commovedor.

- Sóc en un estat que no puc pensar en res, i ara mateix no li puc dir res. Digues-li açò, “En quant a trobar-nos

---Ésser en vida o morta és per a mi tot ben be igual perquè és tan difícil que us pugui veure més!”

Sóc molt trasbalsada envoltada de tantes coses pudentes. Com sóc viva haig de patir tot açò!

Seria banalitat dir que plorava. També es pot imaginar l'estat d'ànim d'Akogi que se'n tornà en silenci per a no despertar ningú.


Quan ho sabé el Shôshô en fou desficiós. Li arrencà el plor i es tapà la cara amb les mànigues.

- Feu-li arribar aquest missatge, “Ochikubo meva, no digueu açò!

---Ha estat anit quan he sabut que veure'ns és dificultós haver d'esperar demà no poden mes sentiments.

Açò no ho penso pas!”


De camí cap allà altra vegada, Akogi féu soroll sens adonar-se'n. La Kita no Kata es despertà de sobte.

- Què són aquestes passes cap a la cambra?


Akogi, amb plors, lliurà el missatge a Ochikubo.

- Me n'haig de tornar ara mateix.
Aquesta és ma resposta – digué Ochikubo.

---Abans dubtava que els vostres sentiments fossin tan constants mes ara seran els meus que primer us deixaran.

Akogi no acabà d'escoltar el final.


Li explicà al Shôshô que la Kita no Kata s'havia despertat i que no havia pogut sentir tot allò que deia Ochikubo. El Shôshô pensà com li agradaria anar a la cambra de la Kita no Kata i matar-la. Els tres (43) passaren la nit plorant.

Al matí, a l'hora de marxar, el Shôshô digué molt neguitós :

- Aviseu-me si hi ha manera de treure-la, Com deu patir!

Ara que al Chûnagon se li havien dit infàmies d'ell, Tachihaki no podia continuar al servei de la casa i pujà a la part darrera del carruatge del Shôshô.

- - - - - -

43 – Akogi, el Shôshô i Tachihaki.

o0o