23 de març de 2013

雨月物語 22
Ugetsu Monogatari

上田 秋成
Ueda Akinari (1734-1809)



勝四郎よろこびてか の家にゆきて見れば。七十可の翁の。腰は淺ましきまで屈りたるが。庭竃の前に圓座敷て茶を啜り居る。翁も勝四郎と見るより。吾主何とて遅く帰り給ふといふ を見れば。此里に久しき漆間の翁といふ人なり。勝四郎。翁が高齢をことぶきて。次に京に行て心ならずも逗りしより。前夜のあやしきまでを詳にかたりて。翁 が壟を築て祭り給ふ恩のかたしけなきを告つゝも涙とゝめがたし。翁いふ。吾主遠くゆき給ひて後は。夏の比より干戈を揮ひ出て。里人は所々に遁れ。弱き者ど もは軍民に召るゝほどに。桑田にはかに狐兎の叢となる。只烈婦のみ主が秋を約ひ給ふを守りて。家を出給はず。翁も又足蹇て百歩を難しとすれば。深く閉こも りて出ず。一旦樹神などいふおそろしき鬼の栖所となりたりしを。稚き女子の矢武におはするぞ。老が物見たる中のあはれなりし。秋去春來りて。其年の八月十 日といふに死給ふ。惆しさのあまりに。老が手づから土を運びて柩を藏め。其終焉に殘し給ひし筆の跡を壟のしるしとして蘋繁行潦の祭りも心ばかりにものしけ るが。翁もとより筆とる事をしもしらねば。其月日を紀す事もえせず。寺院遠ければ贈号を求むる方もなくて。五とせを過し侍るなり。今の物がたりを聞に。必 烈婦の魂の來り給ひて。舊しき恨みを聞え給ふなるべし。復びかしこに行て念比にとふらひ給へとて。杖を曳て前に立。相ともに壟のまへに俯して聲を放て歎き つゝも。其夜はそこに念佛して明しける。寝られぬまゝに翁かたりていふ。翁が祖父の其祖父すらも生れぬはるかの徃古の事よ。此郷に真間の手児女といふいと 美しき娘子ありけり。家貧しければ身には麻衣に青衿つけて。髪だも梳らず。履たも穿ずてあれど。面は望の夜の月のごと。笑ば花の艶ふが如。綾錦に裹める京 女臈にも勝りたれとて。この里人はもとより。京の防人等。國の隣の人までも。言をよせて恋慕ばざるはなかりしを。手児女物うき事に思ひ沈みつゝ。おほくの 人の心に報ひすとて。此浦回の波に身を投しことを。世の哀なる例とて。いにしへの人は歌にもよみ給ひてかたり傳へしを。翁が稚かりしときに。母のおもしろ く話り給ふをさへいと哀なることに聞しを。此亡人の心は昔の手児女がをさなき心に幾らをかまさりて悲しかりけんと。かたる/\涙さしぐみてとゞめかぬる ぞ。老は物えこらへぬなりけり。勝四郎が悲しみはいふべくもなし。此物がたりを聞て。おもふあまりを田舎人の口鈍くもよみける
いにしへの真間の手児奈をかくばかり恋てしあらん真間のてこなを
思ふ心のはしばかりをもえいはぬぞ。よくいふ人の心にもまさりてあはれなりとやいはん。かの國にしば/\かよふ商人の聞傳へてかたりけるなりき。


Katsushirô hi anà tot content i hi veié un vell d'uns setanta anys, amb una esquena tan vinclada que feia pena. Era assegut sobre una estora de palla rodona tot fent uns glops de te.
El vell tan punt veié Katsushirô exclamà :

- Per què heu trigat tant a venir?

El reconegué, era el vell Uruma que sempre havia viscut al poble. Katsushirô el congratulà per sa longevitat i li contà al detall que havia anat a la capital on s'hi estigué a contracor fins als estranys fets de la vetlla passada, i li agraí profusament per haver fet el túmul i totes les ofrenes, gairebé sens poder contenir les llàgrimes.
El vell digué :

- Després d'anar-vos-en lluny, des de l'estiu es brandiren espases i escuts, i la gent del poble fugí, el joves foren allistats, els camps de moreres foren de sobte cataus de guineus i llebres. Només vostra muller confiant en vostra promesa de tornar a la tardor no volgué deixar la casa. Jo, amb les cames esguerrades que en prou feines puc fer cent passes, m'encauí i no sortí més. Una vegada que el lloc esdevingué llodriguera de monstres que s'anomenen esperits dels arbres vostra jove muller hi restà, coratjosa, i a aquest vell que ha vist tantes coses mai res no l'havia colpit tant. Passà la tardor, vingué la primavera, i aquell any, el deu de la vuitena lluna ella morí. Aclaparat de pena, amb aquestes mans de vell carretegí terra i colguí el fèretre. Senyalí el túmul amb les traces que havia deixat de son pinzell abans de morir, i fiu mes sentides ofrenes, un senzill testimoniatge, emperò, com aquest vell no no sap ni agafar un pinzell, no he pogut posar-hi la data. Lluny del temple no he tingut manera de demanar un nom pòstum, i cinc anys s'han escolat. D'això que m'acabeu d'explicar, no hi ha cap dubte que l'esperit de la vostra virtuosa muller ha vingut per a fer-vos saber sa molta pena. Tornem allà i preguem per ella.

I agafant el bastó passà el primer.
Junts s'inclinaren davant del túmul, es planyeren i vetllaren fins a l'alba fent invocacions a Buda. Com no podien dormir, el vell explicà :

- Passà molt abans que el besavi de mon besavi fos nat. HI havia en aquest poble una jove que era una bellesa, es deia Mama no Tegona (137). Sa família era pobre i ella vestia roba de cànem amb un coll de color blau. Anava despentinada, no portava sabates, emperò, son rostre era com en la nit la lluna plena, quan somreia era com l'esclat d'una flor, excel·lia sobre les dames de la capital cobertes de domassos i brocats. Des de vilatans a guardians de la capital, fins homes de les terres veïnes la festejaren i llanguien d'amor. A Tegona tot això l'enutjava, i per redimir el cor dels homes es llançà a les ones d'aquesta cala. Com a exemple del dolor del món, la gent d'antany li féu versos, i així ens ha estat tramés. D'ençà mon infantesa la mare m'ho contava d'allò més bé i jo l'escoltava amb sentiment. El cor de la difunta patí més aflicció que no pas el de la innocent Tegona.....
I així parlant li vessaven les llàgrimes que no podia contenir. La gent gran no es pot pas controlar. Res no cal dir de l'aflicció de Katsushirô. Havent sentit aquella història, transit de dolor, i encara que maldestre, féu un poema :

---- Aquella d'antany, la Mama no Tegona, de tal manera fou ella estimada, na Mama no tegona. (138)

Allò no podia pas expressar ses sentiments, emperò, no es pot dir pas que no era colpidor al cor de la bona gent.

Aquesta història fou contada i divulgada per un mercader que visitava sovint aquella contrada.

- - - - - -

137 - Referència al Man'yôshû (万葉集), poemes nos. 1897 i 1808, llibre 9. No poso els versos originals perquè es tracta de dos textos massa llargs per a aquest context.
138 - Referència al Man'yôshû (万葉集), poema no.3384, llibre 14 :
葛飾の真間の手児名をまことかも我れに寄すとふ真間の手児名を

o0o

雨月物語 21
Ugetsu Monogatari

上田 秋成
Ueda Akinari (1734-1809)



むかし閨房にてありし所の簀子をはらひ。土を積て壟とし。雨露をふせぐまうけもあり。夜の霊はこゝもとよりやと恐 しくも且なつかし。水向の具物せし中に。木の端を刪りたるに。那須野紙のいたう古びて。文字もむら消して所々見定めがたき。正しく妻の筆の跡なり。法名と いふものも年月もしるさて。三十一字に末期の心を哀にも展たり
さりともと思ふ心にはかられて世にもけふまでいける命か
こゝにはじめて妻の死たるを覚りて。大に叫びて倒れ伏す。去とて何の年何の月日に終りしさへしらぬ淺ましさよ。人はしりもやせんと。涙をとゞめて立 出れば。日高くさし昇りぬ。先ちかき家に行て主を見るに。昔見し人にあらず。かへりて何國の人ぞと咎む。勝四郎礼まひていふ。此隣なる家の主なりしが。過 活のため京に七とせまでありて。昨の夜帰りまゐりしに。既に荒廃て人も住ゐ侍らず。妻なるものも死しと見えて壟の設も見えつるが。いつの年にともなきにま さりて悲しく侍り。しらせ給はゞ教給へかし。主の男いふ。哀にも聞え給ふものかな。我こゝに住もいまだ一とせばかりの事なれば。それよりはるかの昔に亡給 ふと見えて。住給ふ人のありつる世はしり侍らず。すべて此里の舊き人は兵乱の初に逃失て。今住居する人は大かた他より移り來たる人なり。只一人の翁の侍る が。所に舊しき人と見え給ふ。時々あの家にゆきて。亡給ふ人の菩提を吊はせ給ふなり。此翁こそ月日をもしらせ給ふべしといふ。勝四郎いふ。さては其翁の栖 給ふ家は何方にて侍るや。主いふ。こゝより百歩はかり濱の方に。麻おほく種たる畑の主にて。其所にちいさき庵して住せ給ふなりと教ふ。

Davant de lloc que havia estat el dormitori s'havien tret les fustes de la galeria que evitava que l'aigua de la pluja s'escolés a l'interior, i amb terra apilada s'havia fet un túmul, cobert amb les fustes per a protegir-la de les pluges i les rosades. Es preguntà atemorit si l'espectre de la nit havia vingut d'allà. Entre les ofrenes que hi havia, sobre un tros de fusta, un full de paper de Nasuno molt antic. L'escriptura era mig esborrada i hi havia trossos que gairebé no es podien llegir, mes certament tenia les traces del pinzell de la dona. No hi havia nom pòstum ni data, emperò, trenta-un caràcters deien de l'aflicció de ses darrers moments :
------Així ha estat, com pensava i mon cor il.lús errava. Fins avui en aquest món, així ha estat ma vida?
Per primer cop s'adonà de la mort de la dona i amb un gran crit caigué a terra. No sabia ni l'any ni el jorn en què havia mort, que trist! Ho sabria algú? Quan contenint-se les llàgrimes s'alçà per a sortir el sol brillava ja ben alt.
Primer de tot anà a una casa que era a prop on hi veié l'amo, no li era pas conegut d'abans. L'home, recelós, li preguntà d'on era. Katsushirô s'inclinà amb respecte i digué :
Era el veí de la casa del costat i he estat uns set anys a la capital per negocis. Torní anit i he trobat la casa en ruïnes, i ningú no hi viu. La que havia estat ma muller sembla haver mort car he vist que se li ha fet un túmul, i sento molt que ni l'any no hi sigui. Si per ventura ho sabéssiu, us prego d'assabentar-me'n.

L'home digué :
Això que dieu és ben trist! No fa pas encara un any que sóc ací, i crec que ella hauria mort força abans, no conec pas el temps de quan algú hi visqué. Tots els antics habitants del poble han fugit i desaparegut al començar la guerra, i ara la majoria de gent que hi viu són vinguts d'arreu. Només hi ha un vell que sembla haver viscut ací molt de temps. De quan en quan va a aquella casa i prega per la salvació de la dona traspassada, ell ha de saber de ben cert la data.
Katshishirô digué :
Em podríeu dir, us ho prego, cap a on es troba la casa d'aquest vell?
L'home li ho explicà :
És a unes cent passes cap a la platja. Té un camp ple de cànem, i viu allà en una petita cabana.

o0o