2 de març de 2013

雨月物語 20
Ugetsu Monogatari

上田 秋成
Ueda Akinari (1734-1809)



妻涙をとゞめて。一たび離れまいらせて後。たのむの秋より前に恐しき世の中となりて。里人は皆家を捨て海に漂ひ山に隠れば。適に殘りたる人は。多く虎狼の 心ありて。かく寡となりしを便りよしとや。言を巧みていざなへども玉と砕ても瓦の全きにはならはじものをと。幾たびか辛苦を忍びぬる。銀河秋を告れども君 は帰り給はず。冬を待。春を迎へても消息なし。今は京にのぼりて尋ねまいらせんと思ひしかど。丈夫さへ宥さゞる関の鎖を。いかで女の越べき道もあらじと。 軒端の松にかひなき宿に。狐ふくろうを友として今日までは過しぬ。今は長き恨みもはれ%\となりぬる事の喜しく侍り。逢を待間に恋死なんは人しらぬ恨みな るべしと。又よゝと泣を。夜こそ短きにといひなぐさめてともに臥ぬ。窗の紙松風を啜りて夜もすがら涼しきに。途の長手に労れ熟く寝たり。五更の天明ゆく 比。現なき心にもすゞろに寒かりければ。衾かづきんとさぐる手に。何物にや籟 [1]と 音するに目さめぬ。面にひや/\と物のこぼるゝを。雨や漏ぬるかと見れば。屋根は風にまくられてあれば有明月のしらみて殘りたるも見ゆ。家は扉もあるやな し。簀垣朽頽たる間より。荻薄高く生出て。朝露うちこぼるゝに。袖湿てしぼるばかりなり。壁には蔦葛延かゝり。庭は葎に埋れて。秋ならねども野らなる宿な りけり。さてしも臥たる妻はいづち行けん見えず。狐などのしわざにやと思へば。かく荒果ぬれど故住し家にたがはで。廣く造り作し奥わたりより。端の方。稲 倉まで好みたるまゝの形なり。呆自て足の踏所さへ失れたるやうなりしが。熟おもふに。妻は既に死て。今は狐狸の住かはりて。かく野らなる宿となりたれば。 怪しき鬼の化してありし形を見せつるにてぞあるべき。若又我を慕ふ魂のかへり來りてかたりぬるものか。思ひし事の露たがはざりしよと。更に涙さへ出ず。我 身ひとつは故の身にしてとあゆみ廻るに。

La dona contenint el plor digué :
- Després d'anar-te'n i abans de la tardor en que esperava ton retorn l'horror s'emparà d'aquest món. Tota la gent del poble abandonà les cases, s'aventuraren a la mar, s'amagaren a les muntanyes (129), i d'aquells que en restaren molts tenien cor de feres salvatgines, així doncs, refiats de ma viduïtat, feren per seduir-me amb afalacs, emperò, jo creia que millor joia esbocinada que teula sencera......I quanta vagada he hagut de patir llur crueltat..... El riu d'argent (130) anuncià la tardor, emperò, tu no tornaves. Esperí l'hivern, acabà la primavera, i tampoc noves teves. Se m'acudí el pensament d'anar a la capital a trobar-te, emperò, si aquelles barreres interceptaven inclús a un home ardit, no hi hauria pas manera per a una dona. Aixoplugada endebades sota el pi de la vora del teulat, en companyia de guineus i òlibes (131), he viscut fins avui. Ara, emperò, ma llarga pena s'ha esvaït i sóc feliç! Si hagués mort d'amor tot esperant-te no hauries pas sabut de ma pena! (132)
I li arrencà el plor.
- Ben curta és la nit!
Digué ell per a consolar-la i jagueren plegats.

Pel paper esquinçat de la finestra s'escolava el ventijol dels pins que havia refrescat tota la nit. Exhaust del llarg camí (133) Katsuhirô dormí profundament.
A la cinquena vetlla (134), quan s'aclaria el cel, una sensació de fred el mig despertà i a les palpentes cercà la flassada per a tapar-se, una mena de fregadissa el despertà. Una cosa freda li degotava sobre la cara i mirà, potser era la pluja o la rosada. El vent havia aixecat el teulat, s'hi veia encara ls lluïssor de la lluna de l'alba. La casa no tenia ni porta. Per les escletxes de la tanca malmesa les canyes i les eulàlies havien crescut ben altes. La rosada del matí degotava i li havia amarat completament les mànigues. L'heura cobria les parets, el jardí era colgat sota les repalasses, no era pas tardor encara, emperò, l'habitatge era un erm (135). En qualsevol cas, la dona que havia jagut a son costat no es veia enlloc. Pensà si allò podria haver estat obra d'una guineu, mes, tot i així malmesa la casa era la mateixa d'abans, on hi havia viscut. L'espaiosa cambra que havia construït, cap al fons, fins al graner, tot havia estat fet segons son gust. Estupefacte, caminà sens ni saber on trepitjava, s'adonà ben bé que la dona era ja morta, que allò era ara un cau de guineus i teixons. Així doncs, abandonada, devia ésser un espectre obscur allò que se li aparegué sota la forma de la dona; i si havia estat son esperit que enyorat d'ell havia tornat i parlat? Havia estat com ell havia imaginat. Ni llàgrimes no li'n restaven. “Només jo sóc el d'antany.....” (136)....... Es digué anant amunt i avall.
- - - - - -
129 - Referència al Hôjôki (方丈記) de Kamo no Chômei (鴨長明, 1153/5-1216).
130 – Amanogawa (天の河), aquí en referència a “Tanabata” (七夕), “Festivitat de les estrelles”. Es celebra el set de juliol. Es tracta d’una llegenda xinesa sobre la trobada de dues estrelles: Altair (Kengyû牽牛)  i Vega (織女Shokujô ), també anomenada Orihine (織姫), que estan separades durant la resta de l’any per la Via Làctia (Amanogawa天の河). Aquesta llegenda va arribar al Japó a l’època Nara. A l’època Edo la gent va començar a decorar les plantes de bambú amb  paperets de colors on s’hi havien escrit poemes o desitjos que s’havien de realitzar durant l’any.
Shokujô era filla del déu del cel, Tentei,(天帝) que vivia a l’est de la Via Làctia i sempre estava teixint. La noia es va enamorar i es va casar amb un pastor, Kengyû, que era de l’altre extrem de la Làctia. La noia, però, va descuidar la seva feina de teixidora i el pare va decretar com a càstig que només es podrien veure un cop a l’any, exactament la setena nit del setè mes. Aquella nit el barquer de la lluna porta Shokujô al seu marit, però si ella no ha acabat la feina llavors Tentei farà que plogui i es desbordi el riu, llavors la barca no podrà sortir.
131 - Referència al Genji Monogatari (源氏物語), llibre 15 : Yomogiu (蓬生), i a “Hakushi Monjû” (白氏文集) : L'antologia de Haku. Es tracta dels poemes de Haku Kyoi (白居易, 772-846), també conegut com a Haku Rakuten (白楽天). És més conegut com a Po Chü-i, en l'antiga transcripció fonètica xinesa, i Bai Juyi en l'actual. Va ser el poeta preferit de la societat Heian.
132 – Referència al "Goshûiwakashû” (後拾遺和歌集) : Recull posterior de la poesia japonesa. Del llibre 11, el poema : 人志れず逢ふを待間に戀死なば何に代たる命とかいはむ.
133 - Referència al Man'yôshû (万葉集), poema no.3724, llibre 15 :
君が行く道の長手を繰り畳ね焼き滅ぼさむ天の火もがも
134 - Període comprès entre les 4 i les 6 hores.
135 - Referència al poema no. 248 del Kokinwakashû (古今和歌集) :
里は荒れて 人はふりにし 宿なれや 庭もまがきも 秋の野らなる
136 - Referència al poema no. 747 del Kokinwakashû (古今和歌集) :
月やあらぬ 春や昔の 春ならぬ 我が身ひとつは もとの身にして
Aquest mateix poema és també a la narració no. 4 de l'Ise Monogatari (伊勢物語).

o0o